Acompanyar no és solucionar
Quan una persona propera pateix, sovint ens sorgeix una necessitat gairebé automàtica: fer alguna cosa.
Cerquem paraules adequades, intentem animar, donem consells o intentem trobar solucions ràpides. Ho fem amb molt bona intenció. Volem ajudar. Volem alleugerir el dolor de l’altra persona.
Però hi ha situacions en què no hi ha res a solucionar.
L’envelliment, la malaltia, la pèrdua d’autonomia, el dol o el final de vida formen part d’aquells moments en què, sovint, el més important no és trobar una resposta perfecta, sinó saber estar presents.
I això, encara que sembli senzill, no sempre és fàcil, doncs ens demana abandonar les nostres pròpies creences, opinions i reaccions.
La incomoditat davant del patiment
Moltes persones se senten desorientades quan tenen algú al costat que està patint. No sabem què dir. No sabem si estem ajudant. No sabem si estem fent massa… o massa poc.
Aquesta incomoditat és humana.
El problema és que, de vegades, per evitar-la, intentem arreglar ràpidament allò que l’altra persona necessita simplement poder expressar.
Frases com: “Has de ser forta…”, “No hi pensis tant…”, “Segur que tot anirà bé…”, “Podria ser pitjor…” - acostumen a néixer del desig d’ajudar, però moltes vegades tenen l’efecte contrari.
La persona pot sentir que no hi ha espai real per al que està vivint.
El risc de voler solucionar-ho tot
Quan acompanyem una persona gran, una persona malalta o algú que està vivint una situació difícil, és habitual sentir la responsabilitat de fer que estigui millor. Però hi ha una diferència important entre ajudar i intentar controlar el malestar de l’altre.
De vegades, voler solucionar massa ràpid:
ens porta a escoltar per respondre, i no escoltar per comprendre
ens enfoquem a voler donar consells no demanats
ens condueix a evitar emocions difícils
o ens allunya del que realment està sentint la persona que tenim davant
Això passa sovint també en les famílies.
Per exemple, quan una persona gran expressa tristesa o por davant del deteriorament físic, és habitual respondre ràpidament amb frases d’ànim o intentant desviar l’atenció sobre el tema, o inclús dient-li com hauria de sentir-se sota el nostre parer.
Però moltes vegades aquella persona no necessita que li treguin la por. Necessita poder compartir-la sense sentir que incomoda.
El valor de sentir-se escoltat
Hi ha alguna cosa profundament reparadora en sentir que algú ens escolta de veritat. Sense presses. Sense voler corregir el que sentim. Sense intentar portar-nos cap a un altre lloc.
Quan una persona se sent escoltada disminueix la resistència, la sensació de solitud, augmenta la sensació de seguretat emocional, es facilita l’expressió emocional i sovint minva el patiment.
Això és especialment important en situacions de vulnerabilitat.
Moltes persones grans, per exemple, deixen de compartir determinades preocupacions perquè perceben que el seu entorn pateix o no sap com sostenir certes converses. I això genera encara més aïllament.
Acompanyar no sempre vol dir tenir les paraules adequades. Sovint vol dir crear un espai on l’altra persona pugui ser com està.
Acompanyar també és acceptar el fet de “no saber”
Una de les parts més difícils de l’acompanyament és acceptar que no sempre tenim respostes. No podem evitar totes les pèrdues. No podem eliminar el dolor. No podem controlar el procés de l’altra persona.
I això ens confronta amb els nostres propis límits.
Per això, acompanyar requereix una certa capacitat de sostenir la incertesa i la fragilitat sense fugir-ne immediatament.
De vegades, el més valuós que podem oferir és una presència tranquil·la.
Una conversa sense presses. Una escolta sincera. O simplement continuar allà quan la situació és difícil.
Quan la presència té un efecte terapèutic
Encara que no sigui una teràpia en el sentit clínic, sentir-se ben acompanyat té sovint un efecte profund en les persones.
Quan algú se sent validat, escoltat i respectat disminueix la sensació de desemparament, apareix més calma emocional, es reforça la dignitat personal i transita la vulnerabilitat amb menys soledat.
Això també té un impacte important en les famílies i les persones cuidadores.
Saber que la persona no està sola, que hi ha un espai de relació i una presència humana sostinguda, acostuma a generar més tranquil·litat i menys càrrega emocional.
Acompanyar és una pràctica
Tendim a pensar que acompanyar és una qüestió de caràcter o sensibilitat. Però en realitat és també un aprenentatge.
Tracta d’aprendre a escoltar sense envair, posar límits saludables, sostenir emocions difícils, respectar el ritme de l’altra persona o estar presents sense voler controlar-ho tot.
No és una tasca senzilla. Especialment quan hi ha afecte, cansament o por pel mig.
Per això és important donar valor a l’acompanyament i entendre que requereix consciència, pràctica i, sovint, suport o formació.
Una altra manera d’entendre l’ajuda
Potser ajudar no és sempre trobar la solució adequada. Potser, en alguns moments, ajudar és quedar-se, escoltar, respectar el silenci, no apartar la mirada davant de la fragilitat…
Cal acceptar que hi ha situacions que no podem arreglar. Però la manera com hi som presents pot canviar profundament la manera com una persona les viu.
I això, encara que sovint passi desapercebut, és molt valuós.
Si creus que et pot ajudar aprofundir en aquest tema, no dubtis en contactar amb mi, estaré encantat d’escoltar-te.
