La fillalitat: quan els fills també hem d’aprendre a ser-ho
Hi ha un moment en la vida adulta que rarament s’anomena o es reconeix com a tal, però que moltes persones acaben vivint amb intensitat: el moment en què els rols dins la família comencen a canviar.
Ens hem acostumat a parlar de maternitat i paternitat com a processos que transformen la identitat d’una persona quan es tracta de la criança dels nostres fills i filles. Però poc sovint parlem del procés invers: què passa quan els fills i filles adultes hem d’assumir un nou lloc en la relació amb els nostres pares?. A aquest canvi de rol el podem anomenar “fillalitat”.
Un concepte que no descriu només una etapa biològica o familiar, sinó una transformació profunda en la manera de relacionar-nos amb els nostres pares quan l’envelliment, la malaltia o la dependència apareixen.
Què és la fillalitat?
La fillalitat és el procés pel qual una persona adulta pren consciència que el seu rol com a fill o filla canvia envers els progenitors. Ja no es tracta només de rebre cura, orientació o protecció. En molts casos, passa a existir també una dimensió de responsabilitat, presència i acompanyament cap als pares.
No és un canvi sobtat, sinó un procés gradual que sovint comença de manera silenciosa:
una petita pèrdua d’autonomia
un diagnòstic
un canvi en la memòria o en la salut
o simplement l’envelliment visible dels pares
De cop, o gairebé sense adonar-nos-en, la relació es transforma.
Un canvi de rol que ningú ens ensenya
Una de les dificultats principals de la fillalitat és que no hi ha un aprenentatge previ. Ningú ens ensenya a com acompanyar els pares quan es fan grans, com gestionar la pèrdua de referents, com sostenir emocionalment el canvi de rol o com relacionar-nos amb la seva fragilitat.
Això fa que moltes persones ho visquin amb confusió. Perquè, en certa manera, continuem sent fills… però ja no exactament des del mateix lloc.
Quan els pares deixen de ser només referents
En la infància i l’adolescència, els pares solen ser figures de protecció, orientació i seguretat. En la vida adulta, aquesta dinàmica ja canvia.
Però és en la fillalitat on el canvi es fa més profund: els pares poden necessitar ajuda, poden perdre autonomia, poden mostrar vulnerabilitat, poden dependre parcialment o totalment dels fills.
Això pot generar emocions molt diverses com la tristesa, la por, la culpa, l’amor intens, la confusió o fins i tot resistència o la ràbia.
Perquè el lloc simbòlic dels pares dins nostre també es transforma.
El dol silenciós que acompanya la fillalitat
La fillalitat sovint porta associat un tipus de dol que no sempre es reconeix. No és un dol sobtat. És un dol progressiu.
El dol per la pèrdua de la imatge dels pares que teníem, de la relació tal com era abans, de la sensació de seguretat incondicional o de la idea que els pares sempre hi seran de la mateixa manera.
Aquest dol pot aparèixer de manera intermitent, a vegades sense ser del tot conscient. I pot generar una sensació de desubicació emocional.
Quan els fills també han d’aprendre a sostenir
La fillalitat implica un aprenentatge important: aprendre a sostenir. Sostenir no vol dir carregar amb tot. Implica ser-hi d’una manera present, adaptar-se a les necessitats canviants, acceptar la vulnerabilitat dels pares i trobar una nova manera de relacionar-se amb ells.
Aquest procés pot ser exigent perquè trenca la idea habitual de família com a espai estable i invariable. Però també pot obrir una relació més profunda i honesta.
La dificultat d’acceptar el canvi
Una de les parts més difícils de la fillalitat és l’acceptació. Acceptar que els pares envelleixen, que la relació canvia, que les necessitats es transformen i que nosaltres també canviem dins d’aquesta relació.
Moltes persones intenten mantenir el rol anterior durant el màxim temps possible. Però el temps, sovint, imposa una altra realitat. I és aquí on apareix la necessitat d’adaptació emocional.
Una nova forma d’estimar
La fillalitat no només parla de pèrdua o de canvi. També parla d’una altra forma d’estimar. Una forma que requereix de més presència, més cura conscient, més escolta, més paciència i també més acceptació de la fragilitat.
A vegades, estimar en aquesta etapa no és fer més coses. És aprendre a estar d’una altra manera.
Integrar la fillalitat
Potser no es tracta d’evitar aquest procés. Sinó d’integrar-lo. D’entendre que formar part d’una família també implica transitar canvis de rol al llarg de la vida. I que la fillalitat no és una pèrdua de lloc. És una transformació del lloc.
Una manera nova d’estar amb els pares, que pot ser complexa, però també profundament humana.
Si creus que et pot ajudar aprofundir en aquest tema, no dubtis en contactar amb mi, estaré encantat d’escoltar-te.
